L’article 67.4 de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, de 12 d’abril de 2007, va reconèixer el dret a la jubilació parcial dels funcionaris públics: va establir que “escau la jubilació parcial, a sol·licitud de l'interessat, sempre que el funcionari compleixi els requisits i les condicions establerts en el règim de Seguretat Social que li sigui aplicable.”

Al principi, diversos tribunals superiors de justícia varen reconèixer aquesta possibilitat. Posteriorment, però, va canviar el criteri, i es va interpretar que calia desenvolupar-ho reglamentàriament: amb una regulació pròpia i específica per a la jubilació parcial del personal funcionari. És el que va establir el Tribunal Suprem en la sentència d’11 de març de 2013, dictada en recurs de cassació per a unificació de doctrina.

Més encara: el Reial decret llei 20/2012, de 13 de juliol, va derogar l’article 67.4 de l’EBEP i va suprimir definitivament aquesta modalitat de jubilació per als funcionaris.

Segons l’Enquesta de població activa, el nombre d’empleats públics va créixer de manera considerable entre la dècada dels vuitanta i la primera meitat dels noranta. El resultat és que una bona quantitat d’empleats públics —encara que tenen una mitjana de quaranta anys de servei i més de seixanta anys d’edat— no poden accedir a la jubilació parcial ni tampoc a la jubilació anticipada (perquè hi perden molt de poder adquisitiu, amb l’anticipada).

A més a més, regular la jubilació parcial permetria no només que les plantilles tornessin més joves (perquè hi ingressarien molts de joves) sinó també un estalvi important per a l’Administració (triennis, carrera professional...).

Avui en dia aquesta és una reivindicació del conjunt del funcionariat, que està discriminat respecte de la resta d’empleats públics, com també respecte dels treballadors de l’empresa privada a qui s’aplica l’Estatut dels treballadors. Una reivindicació que s’ha reforçat després de l’Acord marc per a una Administració del segle XXI (BOE núm. 276, de 17 de novembre de 2022).

El punt tercer d’aquest acord diu concretament que “igualment, es durà a terme la derogació de la supressió de la jubilació parcial com una de les modalitats de jubilació del personal funcionari establertes en l’article 67 del TREBEP”.

Perquè ja ha passat més d’un any des d’aquest acord i no s’ha duit a terme aquesta derogació (i perquè no volem que romangui com una declaració d’intencions amb la pretensió de cercar un rèdit en les eleccions polítiques i sindicals), la Confederació Intersindical (de la qual forma part l’STEI Intersindical):

1. Insta el Govern espanyol a modificar urgentment aquest precepte i desenvolupar reglamentàriament la jubilació dels funcionaris públics que compleixin els requisits i les condicions establertes en el règim general de la seguretat social.
2. Insta les organitzacions sindicals que varen signar aquest Acord marc a exigir que es compleixi el que s’hi preveu.

Al personal que presta serveis al sector públic fa catorze anys que ens retallen substancialment els drets retributius: rebem una paga extraordinària reduïda respecte de l’import ordinari mensual.

Amb les mesures per a reduir el dèficit preses amb el Reial Decret Llei 8/2010, de 20 de maig, es varen reduir els nostres sous entre un cinc i un deu per cent en termes generals. A més a més, es varen prendre altres mesures que varen suposar més retallades.

La major part d’aquestes retallades han estat revertides a poc a poc, a mesura que la situació econòmica millorava respecte de la de 2008. Però encara no ens han tornat les pagues extres completes del personal públic.

Cada any, el títol III del capítol I de la Llei de pressuposts generals de l’estat —en l’article que tracta les retribucions del personal de l’Administració— inclou un punt en què s’estableixen expressament uns imports de les retribucions bàsiques de les pagues extraordinàries inferiors als ordinaris mensuals.

La Confederació Intersindical (de la qual l’STEI Intersindical forma part) considera totalment injust que —passats catorze anys— encara es mantingui aquesta mesura abominable, al marge de la recuperació de les xifres macroeconòmiques, de la contenció de la despesa pública i el dèficit públic i de l’aportació importantíssima del personal de les administracions en la recuperació econòmica respecte del moment de la pandèmia.

Cal tenir en compte també que aquesta reducció retributiva constitueix un greuge comparatiu amb la gent que fa feina al sector privat, que sí que té entre les seves retribucions les pagues extraordinàries íntegres (fins i tot algun conveni, com el d’oficines i despatxos, preveu una tercera paga extra).

Per tot això, consideram que el Govern espanyol ha de restituir ja aquest dret robat des de fa massa temps (catorze anys), que ha suposat una davallada injusta dels ingressos per a molta gent que fa feina a l’Administració. S’ha de complir el que estableix el capítol III de l’Estatut bàsic de l’empleat públic, que diu literalment que les pagues extraordinàries són dues cada any, cadascuna per l’import d’una mensualitat de retribucions bàsiques i la totalitat de les retribucions complementàries, tret d’aquelles a què es refereixen els apartats c i d de l’article 24.

L’STEI Intersindical i la Confederació Intersindical insten el Govern espanyol a derogar immediatament aquesta retallada i a incloure en les futures lleis de pressuposts generals de l’estat la recuperació de l’import íntegre de les pagues extraordinàries.