Segons l'Associació Espanyola per a l'Estudi de la Menopausa (AEEM), la menopausa és un moment de la vida de la dona caracteritzat pel cessament de la menstruació, i que inicia una etapa de la vida que es coneix com a climateri. Aquesta etapa representa la transició entre el període fèrtil i la vellesa. Malgrat no ser una malaltia, provoca, en la majoria de les dones, símptomes molestos que alteren la dinàmica social i laboral.

Almenys un terç de la seva vida, les dones la passaran en l'etapa de la menopausa. No obstant això, la desinformació i l'associació històrica entre la dona i el seu rol reproductiu en la societat ha desembocat en què, malgrat ser un procés natural, molts dels canvis, físics, cognitius i emocionals, que es produeixen en aquesta etapa, continuen sent desconeguts per a moltes persones.

Altres símptomes, com les calrrades, són motiu d'acudits o bromes que no són més que una altra manera de desacreditar les dones per la seva edat. Les percepcions negatives de la menopausa es veuen accentuades en una societat patriarcal, que utilitza frases sarcàstiques, pejoratives i despectives per a parlar d'aquesta etapa.

Des de NO PAUSA, organització llatinoamericana, es cerca visibilitzar la menopausa amb una perspectiva contemporània i intergeneracional. Reivindiquen que és l'hora de prendre consciència del reduccionisme i la invisibilitat sobre tota una etapa de transició que té la seva lògica més profunda en l'associació feminitat-menstruació i en el rol històric maternal que la dona ha hagut de desenvolupar en el marc d'una estructura social que ens relega en perdre la nostra capacitat reproductiva.

Des de l'any 2000 se celebra, el 18 d'octubre, el Dia Mundial de la Menopausa, perquè és urgent, en una societat que valora per sobre de tot la bellesa i la joventut en la dona, crear consciència que la menopausa és una fase de la vida de la dona, donar-la a conèixer i naturalitzar els seus canvis i símptomes, i associar-la a una etapa nova i il·lusionant.

Anna Freixa, catedràtica de Psicologia Evolutiva de la Universitat de Còrdova, autora del llibre Sense regles, que se centra en la sexualitat de les dones després de la menopausa, desmunta el macronegoci farmacèutic i metge amb les dones en aquesta etapa, i conclou que després de les calrrades del climateri hi ha molta vida plaent. Associa la menopausa a un temps de creixement, no de declivi, i prevé a les dones davant les múltiples formes d'incitació a la malaltia: convèncer les persones sanes que si no prenen determinats tractaments poden posar-se malaltes.

També la ginecòloga Jen Gunter, autora de Manifest per la menopausa, denúncia que la visió negativa de la menopausa, la concepció de la menopausa com una malaltia, és una construcció del patriarcat que regeix en les societats occidentals com la nostra, en les quals els homes decideixen què troben o no acceptable o desitjable. Anima a totes les dones a exigir informació fidedigna sobre el que viuran en aquesta etapa per a empoderar-se i fugir de les inseguretats generades per la pressió social, en un dels millors moments per a la dona, en el qual ha aconseguit plenitud de coneixements i moltes de les seves metes personals.

Des de la Secretaria de la Dona i l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical volem visibilitzar socialment la menopausa i abolir l’edadisme. Parlar d'aquesta etapa natural de la vida de la dona, compartir vivències i sentiments, empoderar-nos. Hem de sentir-nos orgulloses de les experiències acumulades i trencar amb el codi del silenci per a donar-nos suport.

El Dia de les Escriptores se celebra des de l'any 2016, arran d'una iniciativa empresa per la Biblioteca Nacional d'Espanya, la Federació Espanyola de Dones Directives, Executives, Professionals i Empresàries i l'Associació Clàssiques i Modernes, el primer dilluns posterior a la celebració de la festivitat de Teresa de Jesús. En 2022 coincideix amb el 17 d'octubre.
Des de l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical volem reivindicar la labor i la trajectòria de les escriptores, tantes vegades relegades a un segon pla al llarg de la història. I és que fins al segle XX es considerava que la labor literària “no estava feta” per a les dones.
Caldria preguntar-se la raó per la qual en els segles XVIII i XIX moltes d'elles s'ocultaven després d'un pseudònim masculí, com George Sand o María Lejárraga, per posar dos exemples coneguts.
O el que motiva que, avui dia, continuï havent-hi dones que publiquen sota sigles ambigües, J. K. Rowling (Joanne Rowling) i R. J. Palacio (Raquel Jaramillo Palacio) entre altres. De veritat algú pensa que pot ser per a aconseguir així més lectors? Segons les dades sembla que la tendència està canviant. Elles publiquen menys, però comencen a vendre i llegir-se més.
Segons les dades del Ministeri de Cultura, en 2021, dels més de 66.000 llibres inscrits en l'ISBN amb un únic autor, només el 37,9% corresponia a escriptores enfront del 61,8% dels homes. Aquí caldria preguntar-se en quins sectors es manté el desequilibri. Mentre en la literatura infantil i juvenil, llibres de text i textos científics les dones superen en percentatge als homes, l'àmbit de la creació literària i el de les ciències socials continua sent majoritàriament masculí. No obstant això, de les 50 obres més populars en 2021, més del 50% van correspondre a escriptores. 
Una altra qüestió és si mereixen ser premiades. En l'últim lustre, dos de cada tres dels deu premis literaris i comercials més coneguts s'han concedit a dones, mentre que en el mateix període anterior la proporció va ser d'un a tres. Un exemple: fins avui s'han lliurat 115 premis Nobel de Literatura i, d'ells, 17 han estat per a dones, 8 en els últims 25 anys.
El percentatge de dones lectores de llibres en temps lliure és significativament superior al dels homes en tots els grups d'edat. El 69,6% de les dones enfront del 59% d'homes, segons el Baròmetre de Lectura de 2021 de la Federació de Gremis d'Editors d'Espanya.
Sembla que la societat està canviant i que està quallant tant la idea que les dones som capaces, com la que el que escrivim val la pena ser llegit. Cada vegada són més les dones l'ocupació laboral de les quals es troba en l'àmbit literari (escriptores, periodistes, lingüistes) i cada vegada més les que estan al capdavant de grups editorials i segells independents.
No obstant això, encara queda que s'aconsegueixi el reconeixement social i una presència equitativa en els llibres de text. Alguna cosa que, esperem, s'aconsegueixi com més aviat millor.
Per això, des de l'Organització de Dones de la Confederació Intersindical reivindiquem el paper de les escriptores, el seu reconeixement i el seu lloc com a autores tant literàries com de la resta d'àmbits del coneixement.

En aquesta època en què ens ha tocat viure tenim la falsa sensació de ser més savis que mai només per la quantitat d'avançaments tecnològics amb els que comptam. Però se'ns oblida que, malgrat la sobreinformació, no sempre assimilam el que ens arriba, per la qual cosa el coneixement no s'adquireix, no s'assimila . I això és precisament el que ocorr quan, malgrat trobar-nos en aquesta era anomenada “del coneixement”, desconeixem i, per tant, ens semblen aliens els problemes que altres persones afronten. És per això que celebram efemèrides, perquè necessitam ser conscients, recordar, reivindicar. Un 15 d'octubre més, recordam dades que ens continuen posant en el nostre lloc, amb els peus a terra, d'on més saviesa es pot obtenir, com d'elles, les dones que la treballen o viuen al seu voltant, les dones pageses. En aquest terreny, continuam parlant de bretxa salarial, de la dona com a cuidadora per excel·lència de la llar i les famílies, de la dona com a representant del 40% de la força laboral agrícola als països desenvolupats però també com a blanc de la discriminació quan es parla de propietat, de participació en la presa de decisions o d'accés a recursos que l'ajudin a prosperar. Sí, de tot això es parla bastant, cada vegada més afortunadament, perquè només arribam a ser conscients d'un problema si ho posam damunt la taula. Però què ocorr amb una altra mena de situacions habituals injustament normalitzades? Poc es parla de la freqüència amb què en aquests mitjans contreuen matrimoni nines menors de 18 anys trobant així majors barreres per a l'educació i l'ocupació, major risc de sofrir violència de gènere, embarassos primerencs, etc.
Cal continuar informant, lluitant per i al costat d'elles per aconseguir els drets que els hi corresponen i en molts casos no gaudeixen i que cal continuar reivindicant.

Dona, Terra i Vida.

El 19 de desembre de 2011, l'Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar no només el pla de promoure els drets de les dones sinó també de les nines. La Declaració de Pequín va ser la primera a referir-se específicament als drets de les nines.

La necessitat de celebrar una data en honor a les nines no és pur “capritx”, en molts països no se'ls permet el dret a l'educació o se'ls lleva a primerenca edat. S'espera d'elles que treballin en la llar i tenguin cura dels seus germans petits.

Això es comprova al llarg de les seves vides perquè el seu analfabetisme veta el seu desenvolupament personal i cultural, i les porta a un futur fosc. A Níger, per exemple, quatre de cada cinc dones són analfabetes. Paradoxalment a Occident són les nines les que més aconsegueixen assoliments acadèmics i millors qualificacions.

A Àfrica és major el nombre de nines que no acudeixen a l'escola que el de nins. Es tracten de països on la majoria de les famílies viuen en l'absoluta pobresa, amb nines i nins que no tenen ni una adequada salut ni nutrició, sumat moltes vegades a les situacions bèl·liques que viuen aquests països i que originen desplaçaments habituals que no donen continuïtat a cap mena d'educació a les escoles.

A Llatinoamèrica aquesta situació millora alguna cosa, sense per descomptat ser el que volem per a les nostres nines, moltes accedeixen a l'educació però a causa de la seva situació familiar de pobresa i necessitat també deixen els seus estudis a una primerenca edat.

A Àsia fins fa poc temps, i fins i tot avui dia, continua en major o menor mesura “ tenir una filla com una desgràcia.” Una anciana de Corea del Sud en 1996 cridava: “Les nines ni serveixen per a res ni valen per a res”. Explicació: la gent no vol filles perquè no són útils per a la família; l'abandonen quan es casen. Són els fills homes els que es queden, els que hereten i mantenen ells ritus del culte als avantpassats” i què ocorre amb les nines? Que a moltes les maten en néixer. És cert que avui dia es nota un increment important de naixements de nines, volem pensar que es comença a valorar-les de manera positiva.