0
0
0
s2smodern

PER DIGNITAT, MEMÒRIA I JUSTÍCIA

Al llarg dels darrers temps han passat fets greus que demostren que el règim constitucional del 78 no ha superat, quaranta anys després, les barreres del franquisme, i no passa pàgina amb la dictadura sorgida a partir de la rebel·lió militar de 1936 contra l’ordre constitucional de la II República.

El passat dimarts, dia 4 de juny, la “democràcia” va donar mostres de debilitat davant una sentència del Tribunal Suprem que legitima el cop d’estat franquista. El Suprem fallava així sobre la petició de la família de Francisco Franco perquè es paralitzàs l’exhumació del dictador. Malgrat que els poders Legislatiu i Executiu havien ordenat el trasllat de la mòmia del dictador, els jutges del Suprem varen decidir aturar el procés.

Això significa que les restes del dictador, acusat de cometre crims de lesa humanitat, romandran per ara en un espai públic i, al mateix temps, continuarà la impunitat dels seus assassins, tortures i demés atrocitats penades per les lleis internacionals.

Aquest pronunciament del Tribunal Suprem suposa una ofensa a la memòria històrica, a la dignitat dels qui resistiren i lluitaren per la restauració de les llibertats democràtiques. En ell s’assenyala que Franco fou “Cap d’Estat des de l’1 d’octubre de 1939 fins a la seva mort”. Malgrat la gravetat d’aquesta afirmació, les reaccions han estat, si més no, tèbies. La pervivència del pacte que suposà la Transició ha permès travessar totes aquestes dècades sense que s’hagi produït una ruptura clara amb la pervivència d’aspectes heretats de l’època de la dictadura. La Llei d’Amnistia de 1977 no va servir per treure els presos al carrer, perquè ja eren lliures en aquell moment. Serví per a amnistiar els crims de la dictadura que romanen, des de llavors, en la impunitat blindada per aquesta llei.

Poca gent gosa negar les evidències. Francisco Franco va encapçalar un cop d’estat militar el juliol de 1936 que provocà tres anys de guerra civil i altres 40 de dictadura feixista. Els morts dels quals es té coneixement sumen centenars de milers. Més de 10.000 segueixen en fosses comunes, per a vergonya del nostre estat democràtic. Només un grapat de colpistes i assassins varen reconèixer Franco com a Cap d’Estat l’octubre de 1936. Aquest aïllament impedí al dictador viatjar a l’estranger i ser rebut com a governant espanyol durant els seus quaranta anys de mandat.

Assistim a una situació paradoxal. Mentre a la comunitat internacional es reconeixen i s’investiguen els crims del franquisme (Querella Argentina, èxit del documental El silencio deotros, etc.), la Justícia espanyola es referma en unes idees que, a més de mantenir la impunitat de la dictadura, contribueixen a donar-li una legitimitat política i jurídica.

Per això, STEs Intersindical no vol romandre en silenci i exigeix:

  • La derogació de la Llei d’Amnistia que protegeix els crims del franquisme.

  • El cessament dels jutges del Suprem que amb el seu escrit avalen la legitimitat del règim dictatorial de Franco.

  • L’exigència al Govern de l’Estat i de tots els territoris que encetin, sense dilació, lleis i normes que permetin la dignitat, la memòria i la justícia efectiva que reparin el dolor de les víctimes i familiars del franquisme.

  • El desmantellament de les pervivències del franquisme, d’una manera especial en l’àmbit jurídic, perquè l’actual règim democràtic rompi d’una vegada amb la dictadura, començant pels honors, mausoleus i privilegis de tot tipus que mantenen els hereus del dictador i dels que li donen suport; i anul·li les sentències dels judicis realitzats contra els que lluitaven per les llibertats, amb penes de presó i sentències de mort.

Madrid, 15 de juny de 2019

42 anys després de les primeres eleccions després de la dictadura