MANIFEST DEL PRIMER DE MAIG DE 2021
Oficialment sortíem de la crisi del 2008. Dels 65.000 milions d’euros que havíem prestat a les entitats bancàries, ens n’havien tornat menys d’una quarta part. Es parlava de maquillar les darreres reformes laborals. Però no es feia res. Canten papers, menten barbes.
Les modificacions legislatives dels darrers anys havien entregat una bona part de la gestió dels serveis públics a grans empreses. Les taxes d’atur davallaven a base d’empitjorar les condicions de feina de la classe treballadora, amb la qual cosa continuaven creixent les diferències entre persones riques i persones pobres. La bretxa de gènere era encara a anys llum de desaparèixer.
El fameliar insaciable del capitalisme salvatge continuava demanant menjar. S’alimentava, com sempre, de plusvàlues. Però va eixamplar la seva dieta... I es començava a menjar els recursos del nostre planeta a marxes forçades. Els petits canvis impulsats des de les Illes Balears en aquest sentit eren esclafats per la implacable maquinària centralista.
I la pitjor crisi sanitària de les darreres dècades ens va agafar més pobres, més desiguals i amb els serveis públics més desmantellats.
Tres milions de persones mortes a tot el planeta. Més de vuit-centes a les Illes Balears.
La pandèmia ha estat la crisi periòdica que necessita el sistema per eixamplar les diferències entre (poques) persones de cada vegada més riques i (moltes) persones de cada vegada més pobres. A banda d’això, el panorama emocional postconfinament ens retorna el missatge de “tot anirà bé” com una bufetada a la galta: “Tot (els) anirà bé”. Ja els hi anava. A baix, 40% d’atur juvenil.
El virus s’ha passejat per la nostra societat com un líquid de contrast que ha deixat en evidència les mancances estructurals i les darreres destrosses del sistema. Les residències de gestió privada, com a mostra. Els hospitals s’aguantaven amb pinces. Les pinces eren la salut de la gent que hi feia feina. I la salut emocional de la majoria social n’ha quedat molt tocada.
Mentrestant, els voltors volen treure tallada de les despulles del sistema públic de pensions, tot forçant l’estat a allargar els temps de cotització perquè les pensions siguin més esquifides i ens forçaran per conveni a entrar en plans de pensions que gestionen la patronal, el bisindicalisme oficial, la banca i les asseguradores.
Amb aquest teló de fons, els protagonistes podem ser nosaltres. Cal unitat i solidaritat per a una reconstrucció des de baix. Cuidar el planeta, cuidar les persones. Agafem les rengles i marquem el camí de la reconstrucció. N’hem de sortir amb més drets, més justícia social, més igualtat i les rendes repartides. La nova normalitat ha de ser transformar la realitat.